A modo de introducción en el post de hoy, copio unas palabras de Avi Grinberg sobre la historia personal.
“Cuando mi atención está constantemente enfocada en el pasado, mi historia personal se convierte en una prisión.
Paralelamente lo que está ocurriendo, hay otra película en marcha, que está enfocada en nuestra historia. Muchos de nosotros somos “historiadores profesionales” pues en cualquier cosa que ocurre ahora, estoy haciendo conexiones con recuerdos con el pasado. De hecho, traigo al ahora cualquier cosa que, de alguna manera, esté conectada a mi historia aunque esté muy poco relacionada y lo llevo a la situación. Entonces nuestra historia atrapa nuestro presente y entonces ya no sé dónde poner atención: si a mi historia o a lo que está ocurriendo en la realidad.”
Texto extraído del vídeo: Grinberg Method, AviGrinberg talks about personal history. Puedes ver el vídeo completo aquí: https://anacuesta.net/publicaciones-metodo-grinberg/
Y aquí la experiencia de Sònia, después de recibir sesiones del Método Grinberg en una pequeña cicatriz de la pierna.
LA CICATRIU PROHIBIDA
Quan em va passar tenia 5 o 6 anys. Jo jugava a una bòbila que hi havia davant de casa dels meus pares. Allà hi havien unes piles molt grans de maons. Els meus germans, jo i altres nens i nenes del meu carrer i barri jugàvem saltant d’una pila de totxos a una altra. Jo era de les petites. Anava vestida amb faldilla, mitjons blancs i sabatetes, vestuari que poques vegades feia servir. En un salt no vaig arribar bé a la següent pila i vaig caure, per sort em vaig poder agafar a la pila de maons del davant, però la meva cama va topar amb la cantonada i em vaig fer un bon trau en la part interior del meu genoll esquerre. No em va fer gaire mal però quan em vaig veure la meva cama, el meu mitjó blanc i la meva sabata tota plena de sang em vaig espantar molt. Els meus germans també es van espantar, però per la reganyina que els podia caure en arribar a casa.
Un cop a casa la meva mare em va dir que havíem d’anar a l’hospital que aquell trau era molt gran i que segurament m’havien de posar punts. Jo vaig plorar com no recordo, em vaig ficar sota la taula i no va haver manera que em portessin a l’hospital.
I aquell trau es va curar i es va tancar guardant una por molt gran a dins. Mai he deixat que ningú, absolutament ningú me’l toqui. A mi no m’agrada passar-hi la mà. La meva cicatriu prohibida de tocar, amb una pell suau, ja curada però visible que hi ha va haver un tall, tant sensible que sempre m’ha fet molta cosa. Fins ARA.
Treballant aquesta zona «prohibida» s’han despertat moltes emocions però alhora moltes sensacions al meu cos, molta energia i estic recuperant les sensacions a meva cama, amb més força i amb més vida. Abans és com si les cames estiguessin separades i ara les noto més presents, més vives, més fortes i amb més energia, aspecte que beneficia molt al meu cos, amb més espai, més llibertat i més confiança.
Gràcies Anna per empènyer a que pugui vèncer aquesta por «absurda» i una angoixa tan gran guardada en el meu cos.
anacuesta.net 